Un dia arriba, i sembla que no passa res. Penses: “és només un gat”. Però llavors, tot comença a canviar.
La teva casa deixa de ser només teva. Apareixen racons, zones, espais que ja no et pertanyen: tenen un nou amo de quatre potes, amb mirada sàvia i tranquil·la.
Deixes de dormir sol. Encara que et despertis amb bigotis a la cara o amb mal d’esquena per no haver-te volgut moure per no molestar-lo, dorms millor que mai.
La teva rutina es transforma. Desitges estar a casa, només per gaudir de la seva companyia. I si t’observes sense voler, t’adones que tens un gran somriure a la cara.
Descobreixes que parlar amb un gat no és tan estrany. Aprens a escoltar sense paraules, a dir “t’estimo” amb una mirada o un suau cop de cap. Et fa riure només amb existir, amb les seves bogeries i ocurrències. I la manera com t’estima —a la seva manera— t’omple el cor, l’ànima.
I, sense adonar-te’n, ja no ets el mateix. Ara mires cada gat del carrer amb uns altres ulls: veus la seva vulnerabilitat, el seu patiment possible, i vols evitar-ho a tota costa. Cada un d’aquests gats és un trosset del teu, que viu sa i estalvi amb tu. I com que no els pots adoptar tots, neix dins teu la necessitat de posar el teu granet de sorra per millorar la seva realitat.
Ja no pots —ni vols— mirar cap a una altra banda. Vols donar una oportunitat a tots aquells gats que no han tingut la mateixa sort que el teu. És una sensació difícil de gestionar, però ja és massa tard: el camí està traçat.
És cert que, a partir d’ara, t’exposaràs a situacions que, de vegades, et desbordaran —literalment—. A vegades serà per la injustícia, el patiment, la impotència. Altres vegades, desbordaràs d’alegria per haver salvat una vida, per haver estat la seva veu, la seva oportunitat, la seva salvació. I això no és poca cosa.
Un dels grans reptes serà reaprendre a viure en una societat que, sovint, no està en la mateixa sintonia. Si ni tan sols la teva família entén aquest canvi, aquesta nova filosofia de vida que has adoptat, com vols que ho entengui la resta del món? Sovint seràs jutjat prèviament, qüestionat, fins i tot inval·lidat. Escoltaràs frases com “hi ha temes més importants”. Però no, senyors: les injustícies no competeixen entre elles.
Si penses així, està bé. Que cadascú s’involucri en la causa que més li ressoni i s’hi lliuri plenament. (I això no vol dir que qui defensem els animals no fem també coses per les persones. Sempre he cregut que qui és bo amb un animal, ho és també amb els humans). Però la majoria dels qui critiquen ho fan des de la comoditat del seu sofà.
També hauràs de conviure amb persones bones, sensibles, que estimen els animals, però prefereixen mantenir-se al marge perquè no suporten el dolor. I per això, moltes vegades costa trobar voluntaris duradors, compromesos. Sota el paraigua de l’“autocura” i la “sensibilitat”, preferim no mirar. Com si aquesta decisió millorés alguna cosa. Però clar... ulls que no veuen...
Si us plau, no caiguis en això.
I aquí cito un text de l’Amanda Romero, una referent per a mi en el món de l’activisme animalista, que ho expressa millor que ningú:
“Que los dolores del mundo no te alejen de pensar y actuar críticamente. Que el peso de las injusticias no te haga soltar tu parte de compromiso con el mundo en el que vivimos.
Encuentra la forma de cuidarte e informarte en este mundo lleno de injusticias sin dejar de buscar formas de transformarlo. Por favor, no bajes los brazos, no pierdas la conciencia colectiva y el sentido de la responsabilidad sobre las consecuencias de nuestras acciones. Todo lo que haces y lo que dices deja una huella. Elige con sabiduría, mirada amplia y generosidad.
Porque ese es tu poder. Nuestro poder. Lo más grande, lo más preciado. Lo mejor que tenemos.”

PD: La gata de la foto és la que em va canviar la vida, el meu abans i després, i gràcies a ella soc qui soc avui dia